Una repressió sense límits, basada en l’esperit de venjança dels vencedors, va posar fi a l’estat català, representat no només, però sí de manera principal, per la Diputació del General o Generalitat, el Consell de Cent barceloní i les Constitucions i altres drets de Catalunya. El país va ser, des del punt de vista polític, assimilat al conjunt peninsular, encapçalat per Castella.
Si bé hem de constatar l’èxit militar que Felip V assolí en la contesa, no podem deixar d’assenyalar el seu fracàs a l’hora d’intentar esborrar la identitat catalana. Si algú havia pensat que anorreant els elements polítics i institucionals del país, i prohibint l’ús de la llengua pròpia, Catalunya, com a entitat nacional, despareixeria del mapa, anava errat. L’ocupació militar del país, exercida amb extrema violència, no aconseguí de penetrar en l’interior de cada un dels ciutadans de Catalunya. Seran ells qui, desoint la voluntat dels ocupants i preservant els trets diferencials identitaris, mai esborrats, mantindran l’ànima col·lectiva del poble agredit. Gràcies a això, aquesta identitat, sovint manifestada de manera silenciosa i mig d’amagat, serà el germen que sostindrà el país, no doblegant-lo als propòsits dels vencedors al camp de batalla.

Fragment del llibre "Repressió borbònica i resistència identitària a la Catalunya del segle XVIII"
 

---