Tots sabem que la Transició fou el resultat d’una sèrie de febleses i forces per part dels dos grans bàndols: els reformistes franquistes, que tenien el poder però no tenien legitimitat democràtica, i les forces antifranquistes, que
tenien aquesta legitimitat democràtica però no tenien poder. I en aquest equilibri es va arribar a una situació en què calia configurar un sistema amb uns paràmetres bàsicament democràtics, però amb uns condicionants molts clars.
Des del primer moment, va quedar clar que els poders fàctics del franquisme plantejaven tres qüestions no negociables. La primera era la de la monarquia. No es podia fer cap plebiscit sobre el tipus de règim. S’havia d’acceptar la monarquia heretada del règim franquista. La segona qüestió innegociable era que no hi hauria cap procés de demanda de responsabilitats polítiques pel que s’havia fet des de l’any 1936 per part de militars, policies i funcionaris. No solament això, sinó el seu contrari: la llei d’amnistia d’octubre del 1977 va resultar una llei d’autoamnistia dels processables. La tercera qüestió innegociable era la sobirania única espanyola. De cap manera no es podia plantejar la possibilitat de l’exercici d’autodeterminació, que implicaria la consideració d’una sobirania catalana, basca i gallega. No, només hi havia una nació, que era Espanya. Quan en el debat constitucional es va aconseguir introduir aquell terme ambigu de nacionalidades, sense concretar què volia dir ni quines eren
—que no deixa de ser curiós que se’n parli, però no se sap quines són—, es va imposar per part dels poders fàctics, en aquest cas la JUJEM (Junta de Jefes del Estado Mayor), aquella definició que «la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles», perquè quedi clar. Aquests són uns condicionants que van resultar de la correlació de forces d’aquell moment, 1977-1978, i que han durat fins avui, gairebé quaranta anys.

Fragment del llibre "A 40 anys de la mort de Franco (1975-2015)"
 

---