A poc a poc, amb inquietud i por, però amb paciència, vam arribar a la frontera, cap a les sis de la tarda. Un cop allà, tot va anar molt de pressa. Els duaners havien rebut l’ordre de deixar passar tothom i gairebé no hi havia cap control. Només preguntaven si portàvem armes i ens requisaven els fusells; en canvi, els vehicles i els cavalls, no. La gent s’empenyia per tal de passar la frontera i fugir d’aquell malson.
Ja està: per ? érem a França! Ja no teníem por dels avions ni dels vaixells de guerra. Però recordo que, en aquell moment, vaig sentir una ?blada al cor: em va semblar que abandonava la terra on havia nascut; no em podia imaginar que passarien vint-i-sis anys abans de tornar a creuar aquella frontera, com tampoc no em podia imaginar els tràngols que ens esperaven.

Fragment del llibre "La noia de la capsa de fils. Memòries d'un exili no desitjat"
 

---